10 anys en fa… d’esta entrevista a Míryam Talens

Sin título

Per a finalitzar este repàs als primers 10 anys de “córrerxmuntanya” recordem esta entrevista a Míryam Talens que vam fer a l’allavors Millor Corredora Valenciana de l’Any. Feta en setembre de 2004:

Sobre dos seients i amb els peus en l’aire, nus, una dona d’aigua de cabells llargs, amagats, jeu estesa com si damunt d’un granit, a la vora d’un ivó qualsevulla, aguiatés la caiguda del dia. Míryam roman a un pam de la finestra, amb la mirada perduda en el paisatge i la ment més enllà, més alt sens dubte.

El seu company és a dos metres, em mira de reüll. És més respectuós que jo, que m’aprope a ella de puntetes per robar-li uns minuts. Míryam de seguida se n’adona i em rep amb eixe somriure que li amaga els ulls.

Míryam, quin és el teu historial com a trailrunner? Conta’m-ho tot.
L’any passat vaig córrer la Castelló-Penyagolosa i vaig fer tercera, com que era Campionat d’Espanya vaig guanyar-me la plaça que otorga la FEDME per córrer amb la Selecció Espanyola a la Kima. Enguany he guanyat totes les proves de la FEMECV, o siga, m’emportat la Copa CV i he sigut Campiona Autonòmica.
Hi ha una cursa a Yecla que sempre hi vaig, he fet primera i segona els darreres dos anys. I el raid de Crevillent. Vaig formar part de l’equip mixt i hem fet primers i segons els darrers anys. El meu historial competitiu és curt perquè només porte quatre anys corrent, i només dos seriosament.

Enguany al Campionat d’Espanya no has pogut defendre aquell bronze de Penyagolosa. Què a suposat per a tu no estar entre les millors a la cursa més important de l’any?
Molt malament. Em trobava molt bé. Feia uns rodatges molt bons i tot l’entrenament m’estava eixint molt bé. Les sensacions eren boníssimes, però vaig lesionar-me de l’esquena a principis de juny i vaig estar tres setmanes sense córrer. Encara podia arribar a la segona prova de la Copa, a Benicàssim, però em va costar molt. Allò que suposa escomençar de nou. Sabia que no hi arribaria en el millor moment. Però aquestes coses formen part de la competició, és inevitable. M’agradaria preguntar-li a la gent què fa per no trencar-se !

Si hagueres anat altra vegada amb la FEDME a la Kima, quin plantetjament de cursa faries? A mort o a disfrutar??
A disfrutar-la. La primera vegada vaig patir molt. Vaig pensar un muntó de vegades en deixar-lo. Estàs molt de temps a soles, la cursa és molt llarga, i dóna temps a pensar moltes coses. Ho vaig passar molt malament, és una cursa duríssima. Cal disfrutar del moment, com vaig fer l’any passat amb les companyes, l’ambientillo i això. El compartir el temps. El dia de competició has d’alçar-te a les quatre i menjar res (imposible!!). Aquells moments van ser innoblidables per a mi.

Trobes més competitivitat any rere any? Creus que augmentarà en anys succesius??
No hi ha molta competitivitat. Normalment sempre correm les mateixes, però de tant en tant ix alguna que no coneixes i et preguntes d’on ha eixit aquesta?! Anem poquet a poquet, però les dones estem ja a tots els esports.

Sempre m’he preguntat com podeu controlar les rivals si no sabeu quina posició dugueu en cursa.
Sí, sí ho sabem. Des de fora t’ho diuen. Ho diuen molt sovint, i a mi no m’agrada saber-ho. Jo les controle totes a l’eixida i no les perd de vista. No obstant a mi no m’agrada anar endavant, preferesc tindre referències davant meu i compte de les que vinguen per darrere. A Gata veia a Yoli, i a poc a poc li llevava terreny. M’agrada vore-les, em serveix de motivació.

Parlant de Yoli, i les altres marcianes. Quines són les que t’han sorprés aquesta temporada?
Yoli ha anat en progressió. Ja sé que porta molts anys corrent, i que ha guanyat moltes coses, però em va sorprendre que guanyès a Berga, al Campionat d’Espanya. Veig que va a més. La Roser és més resistent, la Yoli és nervi pur.

En trail la categoria veterana està més separada que a l’atletisme, on són cinc anys més joves. No obstant les veteranes muntanyeres són millor que moltes séniors, i que totes les veteranes d’atletisme. Quina explicació trobes?
Aquest esport no és com l’atletisme, on les sénior sempre guanyen les veteranes. No és comparable. Vinc de Crevillent on hi ha molta tradició atlètica i volen comparar-lo, i no s’hi pot. Parlant de sorpreses abans, doncs les veteranes em sorprenen també. Cal tindre-les molt en compte. El millor exemple és Asun Gil. Està molt forta, ho dóna tot i sempre està ahí.

Tu practiques més esports de muntanya a més a més del trail, conta’ns.
Jo faig de tot un poc. Vaig escomençar amb la muntanya anant quasi tots els caps de setmana a Sierra Nevada (nosaltres hi anem cap el sud, no com vosaltres que pugeu a Pirineus) des de fa cinc anys enrrere. Vaig escomençar a córrer per preparar l’ascensió al Mont Blanc al 2001, i quan vaig tornar d’allà no deixí d’entrenar. Diumenge és obligat agafar la bici, faig BTT amb companys de treball, i em va bé. M’han dit mil vegades que competisca en BTT. M’agradaria intentar-lo al Duatló de Muntanya de Santa Pola, m’agradaria molt. Amb bici també he fet el Camino de Santiago, per exemple. De Roncesvalles a Compostela.
També faig natació, ja veus que m’agrada fer de tot i durant tot l’any. Només pare de nadar en estiu, i perquè tanquen la piscina ! Vaig escomençar a escalar també. Vaig comprar tot el material i això, però és com tot, no s’hi té temps material per practicar. M’agradava molt.

Les teues experiències alpines?
Al 2001 vam fer el Mont Blanc, ja t’he dit, i sobre tot Sierra Nevada, ja saps, el Mulhacén, Veleta, Cerro Pelao, Tajos de la Virgen… I a Pirineus els clàssics, Aneto, Monte Perdido… No tinc predilecció per cap muntanya en especial. Quan veig els reportatges d’expedicions per televisió pense que m’agradaria molt simplement arribar als campaments base. Simplement.

Aquesta varietat de disciplines, t’afavoreix a l’hora de competir en curses per muntanya? O potser si et dedicares només al trail, com Miguel Ángel per exemple, milloraries els resultats??
Aquest és un tema contradictori. Hi ha gent que em diu que el que faig no està bé, sobre tot la combinació amb la bici. Personalment a mi no em perjudica. No sé a altres persones, però a mi em va molt bé. Això, què en perjudica, m’ho diu normalment gent que practica atletisme. Els esportistes d’elit de muntanya que conec tenen tots la bicicleta com a esport alternatiu, és un bon exemple. A mi m’afavoreix la diversitat. És més, els meus millors resultats en trail els he fet combinant l’entrenament amb la bici. Inclús quan he deixat la bici per provar, he baixat el rendiment corrent!! De totes maneres aquesta és la meua experiència personal, cada persona és un món.

Ja que parlem d’entrenar. Descriu-nos una setmana d’entrene teua.
Dilluns rodem una hora, pel meu poble, amb els companys atletes, al voltant de les 21h que és quan isc de treballar. Jo m’adapte a l’entrenament d’ells. Amb ells fins dijous. Divendres és dia de descans. Dissabte me’n vaig jo sola a la muntanya i m’oblide de tot. Corrent i disfrutant. Diumenge la BTT, al voltant de 60-70 qms, inclús alguns dies fins 80 qms de muntanya. Em volen matar, em matxaquen molt. Són tots hòmens ja saps.

És impossible fugir de nosaltres (els hòmens), com ho portes? Entrenar amb hòmens et suposa un repte?? És millor córrer amb hòmens, o trobes a faltar companyeres al teu entrenament diari???
Per a mi és una sort. Normalment et porten forçada, i a tu et serveix per a esforçar-te més, per donar més de tu. Trobe a faltar, de vegades, una companya amb la que puga agafar-me quan ja no puga més. Tant corrent com amb la bici. Té dos cares, com tot en la vida. Però si em donaren a triar, triaria entrenar com ara, amb hòmens. Ho tinc claríssim.

Vosaltres teniu una altra visió de la competitivitat, les dones. Però tu ets l’excepció. Quina és la raó per què les dones no siguen tan competitives com nosaltres? És així o exagere??
Les dones s’ho prenen d’altra manera que el hòmens. Som poquetes les que tenim aquest esperit competitiu. La raó és que ens costa motivar-nos perquè no ens donen el mateix valor que a vosaltres, els hòmens. Hui en dia treballes, tens fills, mai no tindràs el mateix temps que un home. Hi ha moltes dones corredores que el seu company no les recolzen, cal molta sort de tindre una persona que comprenga els teus dessitjos. Hi ha dones que sacrifiquen moltes coses per córrer, per competir. Entre elles els fills, per exemple.

És el teu cas?
És clar que sí. No poder gaudir de la maternitat només per competir, perquè has d’estar ahí. És el meu exemple, però també el de moltes dones.

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: