10 anys en fa… d’esta entrevista a Miguel Ángel Sánchez Cebrián

1

Miguel Ángel Sánchez Cebrián ha sigut un pioner en el trail de la Comunitat Valenciana, quan encara no es coneixia eixa paraula, “trail“, la joia del Vinalopó es passetjava per tota Espanya demostrant que no cal viure als Pirineus, Picos o Guadarrama per ser un dels millors corredors de muntanya espanyols de tota la història. Recuperem esta entrevista publicada ara fa 10 anys.

Bonic, moré, alt i amb dues Copes d’Espanya. Qui no pot envejar aquest skyrunner, senyera de tota l’afició valenciana. Miguel Angel cura la seua image, impoluta inclús en acabar una marató per muntanya. Tot en ell és atractiu, fins i tot aquest accent llevantí tan característic de gent delVinalopó. Una terra, aquesta, mare de les curses x muntanya a casa nostra, que ha tret corredors com Felipe i Paco, com Lina o Simón, o com el mateix germà Sánchez Cebrián, Juan Carlos.

Miguel Ángel ja no és només la Perla del Vinalopó, ni Senyera del Trail Valencià… haurem d’anar acostumant-nos a compartir la nostra admiració amb la resta de corredors de l’Estat, que també han sigut testimonis de la progressió del de Petrer. Quinze dies abans de guanyar per segona volta la Copa d’Espanya, Miguel Ángel demostrà als Alps, a la Kima, que la internacionalitat no li pesa, i que ben bé podria estar lluitant amb italians i catalans a la Copa del Mónl’any vinent, per exemple.

Què tal la participació a la Kima amb la FEDME? Com és la cursa??

Estigué bé. La Kima té un recorregut amb moltes zones perilloses. Hi ha molts trams de ferrates, vies molt llargues i sense assegurar-te. Si en un moment m’esbare em mate. És molt dura i massa llarga. També és molt tècnica, quasi no pots córrer, i estàs molt de temps (vaig arribar en 7 hores) concentrat, amb molta atenció en tot el recorregut. No obstant és una molt bona experiència. Després de córrer per ací, a Pirineus, els Alps són altra cosa, paraules majors. I la Kima… ni te conte!!

Sembla que la FEDME es pren la Kima com una recompensa, com un premi pels millors trailrunners de la temporada. És així?

La FEDME no presiona els corredors, és com tu dius, però una vegada allí ja et diuen que volen fer una bona actuació i que ho fem el millor possible. Estic molt satisfet perquè les declaracions que han fet al butlletí de la Federació són bones, que hem deixat el pavelló ben alt i tot això.

Seguint amb la FEDME; No creus que deuria portar un equip a la Copa del Món, com ho fan federacions més xicotetes com la basca o la catalana (que és campiona!)??

El Jordi Marimón diu que no hi ha suficient presupost. És tot qüestió de pasta.

Finalment, a la Kima vas ser el primer no italià, onzé en meta. Com va ser la cursa?

Quant a la competició, sort que també hi venien Marta i Yoli, que ja coneixien la prova de l’any passat, i em van contar una miqueta. A l’eixida em vaig despistar i vaig eixir l’últim!! I preguntant els italians que com anava, on estaven els primers, no entenia res del què em deien. Vaig posar-me molt nerviós perquè no sabia en quina posició anava, perquè tinc costum d’eixir el primer, en cap de cursa, i aquesta vegada vaig despistar-me. A les dues hores em trobava bé i vaig tirar fort cap avant.

Amb què et quedes d’aquesta internacionalitat amb l’equip espanyol?

El que he après és conéixer la cursa, per exemple. Per a Valmasino la Kima és tota una festa, està tot el poble de gom a gom. La gent sap el teu nom perquè tenen llistats de participants i t’anima pel teu nom. També he aprés que tècnicament haig de progressar més, haig d’aprendre encara. Em passava que els italians se m’escapaven a les baixades, com baixen els italians. Jocreia que baixava bé, però això sí és baixar. Afortunadament els agafava després pujant, però cal aprendre dels italians com baixen.

Parla’ns de la Copa d’Espanya. (A Miguel Ángel li restaven 24 hores per emportar-se la del 2004).

Vaig guanyar la Copa d’Espanya l’any 2001, a l’any següent vaig acabar segon. Anava líder les dues primeres competicions, però a la Marató de Galarleiz hi vaig arribar malalt. Aní a intentar acabar la prova, però finalment em vaig retirar, perdent la Copa, clar. Per això veig un problema que la Copa d’Espanya siguen només tres proves, no com a la Copa del Món per exemple, que en són moltes més. Així si a una no hi pots anar, per malaltia o el que siga, doncs ja recuperes punts en la següent. Al 2003 no vaig competir per motius laborals.

Tornant ara a casa nostra, les competicions de la FEMECV no són comparables a les alpines, ni a les pirinenques, però tu com les valores?

La Comunitat Valenciana és pionera en competicions per muntanya. A nivell organitzatiu no tenen res a envetjar a qualsevol altra. Enguany la Copa CV ha tingut un nivell molt alt. Si de cas només a Busot hi va haver una errada molt greu que va afectar el corredor que hi anava líder des d’aleshores, ja ho sabem tots. Però va ser un fet aïllat. Ací el que notem només afecta qüestions econòmiques. A Catalunya per exemple tenen més facilitats. Al Campionat d’Espanya, que vam córrer a Queralbs, l’organització no tingué inconvenient en llogar un helicòpter que els costà 3.000€.

Hi ha un nivell alt competitiu?

Si hi ha competitivitat. A més a més de les competicions de la Federació el circuit de CxM de Castelló és molt ample. Cada vegada corre més gent. El millor exemple és que enguany, a la Copa, no ha pujat cap corredor que ho va fer l’any passat. La Selecció Valenciana també és bon exemple. Vicent Peydró, Juan Antonio Ruiz… A Gata, recordeu, la Selecció va guanyar per equips a tota una selecció catalana, madrilenya i basca. No obstant crec que la catalana està una miqueta per damunt nostre, però és que ens porta molts anys d’avantatge en aquest esport.

Els catalans tenen una selecció A, que competeix la Copa del Món; i una B, amb la que correm nosaltres. Potser estiguen un graó per dalt.

Els catalans tenen un terreny ideal per entrenar, nosaltres no tenim els desnivells ni la altitud que ells gaudeixen. Mentre ells poden tirar-se hores pujant una muntanya, nosaltres només fem que pujar i baixar vint muntanyes, i a nivell del mar com qui diu. Això és un hàndicap, no hi ha dubte. Al contrari que alguns diuen, jo no note tant l’altitud. Ja et dic, però el que no puc fer és entrenar una pujada perllongada de mil metres o més de desnivell, per exemple.

Ja que parles d’entrenaments; Cónta’ns quin és plan del millor skyrunner valencià.

Bo, una setmana normal i corrent escomençaria pel dilluns, rodar una hora suau per mitja muntanya. Dimarts faig fartlek. Dimecres rodatge d’hora i mitja per mitja muntanya. Dijous faig una miqueta de gimnàs, manteniment, ja saps, una miqueta de tot. Divendres qualitat, per exemple dues pujades de 20′ a una muntanyeta que tinc. Dissabte… segons el treball. Puc fer la sessió llarga, de 3 a 3 hores i mitja de rodatge suau, sempre per muntanya, però sense passar mai de 140pxm; l’objectiu de l’entrenament és acumular temps de rodatge. Al següent dia descans.

Com entrenes? Tens una bona “grupetta”??

Sempre entrene a soles, a mig matí. En estiu per la vesprada. Encara que les sessions llargues procure quedar amb algú.

El secret del teu entrenament?

Per saber si estic bé o encara em queda, faig una sessió de fartlek particular. Tinc un circuit medit i alterne 3′ forts, a (170pxm màxim); amb altres 3′ suaus (sense passar mai de 140pxm), tot durant una hora exacta. Segons a quin punt hi haja arribat conec si estic fort o què.

Ja vas contar una vegada que vens de l’atletisme i que inclús hui en dia alternes competicions amb aquest esport. Quina experiència tens?

Enguany vaig acompanyar el CA Elda al Campionat d’Espanya de Cross, a Cáceres. Ho he fet altres anys. També he participat al Campionat d’Espanya de Mitja Marató, a Ourense. Jo de xicotet ja feia atletisme. Amb vint anys vaig fer 1:54 en 800m. Però ara el que m’interesa no és ni pista, ni ruta, només muntanya.

Ja deixe l’atletisme, però una última pregunta: Qui té més advantatge en una CxM, un corredor de ruta que es passa a fer trail; O un alpinista qualsevol, de bon nivell, que escomença a córrer??

Depen molt de com siga la cursa. Per exemple, a la Marxa del Bartolo d’enguany va guanyar un xic ex-profesional de l’atletisme, fea deu mil; Qualsevol corredor de pista s’adaptaria bé. En canvi, a la Cursa del Bastiments ho faria millor qualsevol muntanyer. Per ser bo has de tindre un 50 % de cadascú. Un altre exemple, molts coneixeu Paquito Ribera, que és plusmarquista autonòmic en marató i mitja marató. Doncs ell va tindre l’experiència de córrer l’Aneto X-treme Marathon; va eixir primer i va traure molt d’advantatge a la pujada; Però a la baixada, tècnica, la va perdre tota.

Al meu club en som un muntó de muntanyers, molts inclús entrenen corrent i alguns competeixen en ruta. Però només som una dotzena qui fem trail. Diuen que és molt dur, que és una barbaritat això de córrer per muntanya, que no s’hi pot fer. Quin consell els donaries tu?

Al vostres companys muntanyers els diria que l’ambient trail no és tan competitiu com la ruta, ni de bon tros. T’ho pots prendre com si fora una patetjada com qualsevol altra que feu i de tant en tant, a les baixades per exemple, corres una miqueta. Baixes corrent, puges caminant. Amb el temps fareu la cursa sencera corrent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: